top of page
Search
Writer's pictureVF

WESTERN AUSTRALIA (WA)

Eduardo és un tio brillant. Va arribar a Perth fa un parell d’anys després de graduar-se a Insead. En aquell moment Perth era el vòrtex pel món de la mineria. Molts xilens amb experiència en el sector miner van fer com ell i es van establir a la capital de Western Australia.


Eduardo i els seus amics aquell dia al “asado” amb “pisco” són la minoria llatina dins una ciutat excepcionalment jove. Els seus treballs són corporatius, de camisa i corbata, al Central Business District més petit que mai he vist. Recordo només 4 gratacels (la major part oficines de BHP Billiton i Rio Tinto) i una esplanada infinita de “suburbia” al més pur estil americà. Cap a l’oest, la immensitat de tot l’oceà Índic fins arribar a les costes de Sud-Àfrica. Cap a l’est, Kalgoorlie i els vestigis de la febre de l’or del segle XIX enmig d’un outback que es va endurint i assecant a mesura que un es va endinsant. Cap al sud, Margaret River és el paradís del surf, del vi i de la vida rural. Però la raó de l’existència de Perth està 2,000km cap al nord. El Pilbara és una regió inhòspita que rarament trepitgen els “corporates”.  


La paraula de moda a Austràlia és FIFO (“Fly In Fly Out”), són els enginyers I treballadors de les mines de ferro.

Professionals molt ben pagats per conduir camions o fins I tot per treballar a un McDonalds a 5 hores de vol de la civilització. En 10 anys Port Hedland ha passat de ser un camp de refugiats polítics d’Indonèsia a ser el resort de platja pels FIFOs I les seves famílies, amb la terminal ferroviària I naval de mineral de ferro més gran del món (més de 20 milions de tones al mes).


La inflació galopant a Perth fa que el preu dels terrenys al centre s’aproximen als de Londres, I que 100 AUD al súper et donen per una compra frugal. L’especulació és inevitable. I és que WA és molt gran I només s’ha explorat una petita part. A Sydney I Melbourne es miren WA amb recel. L’enorme estat despoblat de l’oest avui és el motor de l’economia, però no es creuen que siga del tot sostenible. Un dels problemes de l’economia australiana és la dependència del sector primari mentre el nivell salarial és propi del sector serveis. Els clients xinesos no tenen afiliacions a Austràlia sempre que hi hagi un proveïdor més barat. Al cap I a la fi, els minerals són “commodities” o matèria primera I el proveïdor australià és tan vàlid com xilè, el brasiler o el sud africà.


Des de la seva recent creació WA ha ballat al ritme de les onades migratòries. Fins el segle XIX els pioners anglesos, francesos I holandesos en aquelles costes tan exòtiques eren botanistes, geògrafs. De fet, els noms als mapes occidentals evoquen aquella època tan fascinant de les expedicions al servei de la Il.lustració I, com no, al servei dels seus dèspotes monarques: Geographe Bay, Cape Naturaliste, Esperance, D’Entrecasteaux, Fitzgerald, Leeuwin. Aquells viatgers no van voler callar les meravelles que trobaren en aquelles terres I d’altres espavilats vingueren. Quan en 1826 els anglesos van fundar Albany al sud-oest van veure un port natural perfecte que els servia d’escala per arribar a la llunyana Sydney. La missió principal dels seus 20 habitants era previndre que les flotes napoleòniques no reclamaren el territori per França. Això no evità que d’altres europeus vingueren per saquejar els santuaris marins de foques I balenes. D’aquesta època d’encontre entre els colonitzadors I els baleners queda el romàntic nom d’una bonica platja encara avui freqüentada pels cetacis: “Two People’s Bay”. Posteriorment més caçadors de fortunes vingueren atrets per l’or al desert de Kalgoorlie. El diner I la iniciativa privada va aconseguir fites tecnològiques sorprenents, com portar aigua amb un trasvassament de 600km des de Perth.


En l’era de la globalització i post-colonialisme Austràlia es busca la vida amb socis asiàtics.

Els acords comercials amb Xina impliquen exportació de matèries primeres (cereals, carn i minerals) així com educació occidental per la classe alta. A canvi, Austràlia s’assegura una demanda constant pels seus productes I venç la psicosi de l’aïllament internacional.


En quasi 200 anys de colonització no moltes coses han canviat. Ara hi ha més mines, més aeroports, més ports, més ferrovies, més camps de blat I de pastura. La població ha crescut de 50,000 a 2.2 milions. Per un estat que és 5 vegades més gran que Espanya això no és molta gent. Amb clima mediterrani I tant territori un diria que l’oportunitat pels caça fortunes no ha fet més que començar. Però hi ha una cosa que els habitants de WA no han d’oblidar: la petjada ecològica d’aquesta població és enorme.



WA té un ecosistema molt fràgil degut a una combinació de terra empobrida i poques precipitacions. Però aquests dos factors units a l’aïllament de la resta de continents fa que aquí es trobe moltíssima diversitat de flora I fauna que és única al món. Això fa que el sud-oest australià es considere un “Biodiversity Hotspot”, o reserva de biodiversitat en risc per l’acció humana. El cultiu latifundista de cereal al “Wheatbelt” des de fa 5 dècades ha propiciat la reducció dels boscos de manera alarmant. Els boscos autòctons de karri I jarrah, amb arbres de més de 50m, es tal.len I es venen com sacs de pellets a països amb molts més recursos forestals. Els sòls empobrits obliguen a importar fertilitzants per cultivar espècies forànies. En paral.lel, els taurons s’exterminen en helicòpter per tal de “netejar” les platges verges per als surfers.



Les institucions estan completament alineades amb la política d’impuls de l’economia a base de l’exportació de recursos naturals. L’obsessió per l’aigua segueix allí, però. La dessalació d’aigua de mar s’està convertint en l’única forma d’abastir la població amb aigua potable; les divises de l’agricultura, ramaderia i mineria són incompatibles a llarg termini amb el medi natural original. Tal I com es diu al WA Museum a Albany: “300 million years of evolution at risk after 30 years of human action”.


La població aborigen, completament invisible als nuclis de població, continua habitant els deserts del nord de l’estat. Imagino que poc a poc s’aniran veient arraconats en funció de les descobertes de jaciments minerals. Alguns d’ells ja participen d’aquesta economia forània, normalment a expenses de perdre les tradicions I coneixements intergeneracionals que els han permès sobreviure en un ecosistema fràgil I sovint hostil a la vida durant més de 40,000 anys.

2 views0 comments

Recent Posts

See All

HÈRCULES

Comments


bottom of page