STREATOR

La Interestatal 80, que uneix New Jersey amb San Francisco, al seu pas per Illinois és una línia recta oberta entre latifundis de panís.

DuPont i Monsanto s’anuncien al llarg i ample del graner d’Amèrica en un paisatge transgènic, antisèptic, pla i escàs en punts de referència que malgrat tot conserva noms indígenes amb personalitat com Iowa, Illinois o Wisconsin.

Els solcs de panís acaben en granges disperses, gestionades per famílies que han après a ser autosuficients en condicions climàtiques extremes. Qui estaria disposat a portar una explotació agrícola de monocultiu en un territori sepultat per la neu 6 mesos a l’any i amb temperatures de -20 graus? Sense veïns, sense serveis, sense luxes? Sembla una paradoxa que en l’Amèrica de l’excés i del show business l’existència puga ser tan monocromàtica, espartana i aïllada. En un paisatge vital tan horitzontal on és difícil extreure’s més enllà de la primera línia de panotxes, l’esglesia i la musica country aporten aquesta tan necessitada verticalitat que connecta el camp amb l’eternitat, tot alleujant les dureses de la vida terrenal i donant un sentit a tot plegat.

Al Mid West l’alternativa al panís és la industria. La carretera és la retícula que teixeix el territori i crea petites comunitats a les cruïlles. En aquells pobles perduts es fabrica la major part de la maquinària potent que inspira la cultura pop americana: Caterpillar, Harley Davidson o John Deere en són exponents. Vactor, tot i ser desconegut internacionalment, és el fabricant dels llegendaris camions de neteja de clavegueram que es troben arreu de Nord Amèrica.  Els Vactors són formidables màquines de múltiples eixos, cabines cromades, mangueres de color taronja i cisternes amb valvuleria exuberant. Com si es tractes d’elefants mecànics, amb el seu tonatge bloquegen carrers tant a Manhattan com a Hollywood mentre xuclen aigua amb les seves trompes sota terra.

Malgrat ser la seu d’una empresa tan mítica com Vactor el municipi de Streator exsuda decadència. Streator va arribar a tindre el curiós honor de ser “la capital dels envasos de vidre” a Amèrica. Potser arran d’aixo té un incomprensible nombre de passos a nivell per una ferrovia de mercaderies que paralitza el poble cada 7 minuts. Pregunto als locals què transporten aquests convois i ningú no ho té massa clar, sembla ser una arteria nacional que va de la costa est a la costa oest. A Europa ja hauríem acabat amb aquest sense sentit d’ordenació urbanística dècades enrere... o almenys hauríem exercit el dret a “pataleo”. Més enllà de la decadència visible a nivell de carrer, on destacaria les típiques vivendes unifamiliars suburbanes deixades de la mà de déu amb la pintura saltant de la fusta i l’herba dels jardins descontrolada, em va sorprendre l’estat decrèpit del clavegueram. “En casa de herrero cuchillo de palo”! el prototip de càmera de vídeo per clavegueram que vaig portar per testejar ens va permetre veure unes esquerdes que invitaven a fugir abans que el carrer s’ensorrés per complet. En un altre tram la càmera es va quedar atrapada dins un tub completament deformat pel pes del trànsit que roda al seu damunt.

L’americà de carrer observa amb frustració com el seu país es cau a trossos.

La tragèdia de Detroit, ciutat sense llei des que l’ajuntament es declarà en bancarrota, sembla un risc real per molts altres indrets del “Rust Belt” o “cinturó de rovell” del Mid West.

A només dues hores d’aquí, a la cosmopolita Chicago, ressona el slogan “Make America Great Again”  des de la planta noble de la Trump Tower. Dins de 3 setmanes els “rednecks” baixaran dels tractors, es netejaran el greix de les mans i votaran a la desesperada, confosos en un món complex del què se senten alienats.