SPORADES

Quan un visita les Sporades, un entén que la mitologia i la navegació seguiran sent patrimoni grec per molts mil.lenis més.

Des de la proa del veler és fàcil transportar-se a temps de llegenda. Tres mil anys enrere, un Aquil.les amb bíceps bronzejats i cara de Brad Pitt solcava les mateixes aigües cristal.lines de blau safir per trobar-se amb el seu destí a Troia. Possiblement quan arribava a una cala deserta a fer nit feia el mateix que nosaltres: mirava el vent, les condicions de fondeig i tirava l'ancla. Tot seguit, mentre esperava la nit, tirava la canya a veure si picava algun depredador despistat. En caure la nit i havent sopat un peix fresc i vi de l'àmfora, devia gitar-se a coberta a contemplar les constel.lacions i preguntar-se sobre el sentit de la vida al pas d'una estrela fugaç. 

Les Sporades no han canviat gaire en tots aquests mil.lenis. Allunyades de la ruta comercial entre Constantinòpolis i Atenes, les cabres són els únics habitants en molts dels illots. És freqüent trobar pescadors nòmades fent nit en perfectes ports naturals. Les oliveres creixen salvatges a les platges.

Als escassos pobles sura l'aroma de les figueres. 

La dieta medierrània més autèntica s'imposa: sardines en oli d'oliva rabiosament saborós, pa amb tzatziki, feta amb herbes aromàtiques, postres de carabassat, tot ben regat amb retsina. 

Els habitants de les Sporades s'han criat en la frugalitat. Illes petites amb recursos limitats però sense falta de res, aïllades del món tan pel bo com pel dolent. La part bona, el monjo que viu tot sol al monestir de Kyra Panagia s'aixeca cada dia al jardí de l'Eden, i es deu creure Adam en contemplar un món encara en període de garantia. La part dolenta, quan els capricis de la història porten personatges com l'otomà Barbarossa a les seves costes. Al segle XVI aquest pirata decidí escapçar tots els habitants de Skopelos. Sense influència ni riquesa per reforçar les poblacions, l'única solució fou encolomar les cases als punts més alts de les muntanyes.

La mar és el principi i el final al món hel.lènic. Theo i el seu fill Alexander porten amb el seu botet a motor els entusiastes del busseig a un roquer proper a Skiathos. Amb humiltat pròpia dels savis Theo ens ensenya alguns dels secrets que amaga Posseidó a l'Egeu: polps, escorpes, morenes, nudibranquis. Segur que els tresors de veritat els reserva només pel seu fill.

El paradís és efímer pels mortals. Com si es tractés d'una tragèdia grega a diari se'ns presentaren els capricis dels elements. Quan no fou un cap lligat a l'hèlix al punt més remot de tot el viatge, fou un agressiu vent meltemi que féu perillar l'embarcació fins i tot dins de port. Condicions que escolpeixen caràcters forts, improvisadors i pràctics com el de Minas, un mànager d'una flotilla de velers de plaer amb zero empatia cap als turistes. Segurament encaixaria millor com remer al trirrem d'Aquil.les. 

Quan un visita les Sporades, un entén que la mitologia i la navegació seguiran sent patrimoni grec per molts mil.lenis més.