LA DARRERA BARRICADA
- VF
- Dec 9, 2018
- 4 min read
Divendres a les 4 de la tarda, amb 4 graus negatius i caent la nit, la plaça és massa gran pels pocs visitants que s’arramben als cafès. Els locals diuen que és la plaça per les grans ocasions i poc més.
El Maidan de Kiev té l’estètica dura i kitsch que tot turista espera en una ciutat amb passat soviètic.
El 2004 els occidentals vam aprendre a localitzar Ucraïna, Kiev i el Maidan al mapa en flipar amb les imatges de la Revolució Taronja; Europa obria els braços a l’atractiva premier amb trenes Yulia Tymoschenko mentre el presidenciable Yuschenko era misteriosament enverinat i acabava amb la cara desfigurada. Al 2013 vam flipar de nou amb la Revolució de la Dignitat. Aquest cop una batalla campal que es va lliurar aquí entre els antidisturbis del govern pro-rus i manifestants pro-UE (Winter on Fire a Netflix), que acabà amb el president Yanukovich fugat a Rússia i amb l’exèrcit rus ocupant Crimea.
Cinc anys i 10 mil morts després el conficte està més viu que mai. El front està lluny cap a l’Est, però a la capital Kiev, cap ciutadà rus hi pot posar el peu, abunda la parafernàlia groga-blava i l’uniforme de camuflatge sembla ser la nova moda. Els guies turístics evangelitzen sobre la revolució, sobre el patriotisme, sobre el fet diferencial ucraïnès, sobre l’herència tòxica de la URSS i sobre el malvat Putin. Ostannya Barikada és el restaurant de moda on es cou el nacionalisme gastronòmic, un concepte excessiu i asfixiant pel meu gust: matèria primera exclusivament ucraïnesa, glorificació dels populars i senzills “borsch” (sopa) i “chicken kiev” (pollastre rebossat), fotos dels herois del carrer amb l’absurda exposició dels guants de jardineria que van gastar per muntar les barricades.
Davant de tanta afirmació nacional, de trencament amb el passat i de desobediència civil sorprén veure el bon estat de conservació del monument a l’amistat russo- ucraïnesa i del museu de Lenin (rèplica del mausoleu del Kremlin). Vestigis dels anys 80 en llocs exclusius al costat de l’estadi del Dinamo, en condicions impecables.
La meua mentalitat occidental entra en un bucle, tals escultures a les nostres ciutats estarien ja destrossades i plenes de graffiti. Hi ha quelcom de la cultura local que se m’escapa per complet. Com va dir el ministre Borrell recentment en ser preguntat per aquesta situació política, a Ucraïna se la va obligar a triar entre el papà Rússia i la mamà UE.
Quan Ucraïna va triar a la mamà UE, ningú va vindre a defensar-la dels calbots del pare.
Per a l’imperialisme rus Ucraïna és Tractòria, una terra extensa i fèrtil on es cultiva el millor gra. Els pagesos ucraïnesos són molt cabuts: treballadors sí, però també chauvinistes amb la seua llengua pròpia, estalviadors per quan la collita va malament i rebels amb llinatge cossac. Als anys 20 i 30 tota una generació de llauradors no es tragà el conte de la col.lectivització stalinista i vuit milions acabaren morint de fam sota la dominació forçada de l’aparell comunista, en l’anomenat Holodomor que avui hom arriba a considerar un genocidi encobert. Comparada amb altres ex-repúbliques soviètiques pro-europees (Lituània, Letònia, Estònia o inclús Geòrgia), Ucraïna és més gran i fèrtil, en definitiva més valuosa a nivell econòmic. Històricament les extenses planes, boscos i aiguamolls d’Ucraïna han servit de contenció contra les invasions napoleòniques i nazis. Terreny ideal per la guerra de guerrilles, pel desgast de la moral de l’enemic i per fer temps abans de l’arribada de l’implacable hivern siberià. Per tot això, que no és poc, Rússia farà l’impossible per no perdre influència sobre aquest territori.
Per a Occident, Ucraïna és un pas més cap a la Pax Europea. Després de quasi 30 anys, la guerra freda ha donat pas a un terreny de joc on la democràcia occidental no té l’agilitat del “realpolitik” rus o xinès. Putin juga un paper incòmode pel bloc de la OTAN, actuant de vegades com a soci i de vegades com a adversari. Amb la pastenaga de l’adhesió a la UE, moltes repúbliques a l’altre costat del teló d’acer han anat, a tranques i barranques, canviant de bàndol amb acceptació prèvia de les regles del joc democràtic. Ucraïna seria la propera nació candidata a fer aquest pas. El problema és que la classe política va molt untada. I la pasta sol entrar per l’Est. I la carn és dèbil en un país massa acostumat a les penúries. La corrupció és el problema principal del país i ho podreix tot.
Segons la ONG Transparency International, Ucraïna ocupa el lloc 130 de 180 empatada amb Sierra Leona, Iran, Birmània i Gàmbia.
En comparació, les nacions amigues Lituània (38), Letònia (40), Estònia (21) i Geòrgia (46) han fet els deures molt millor. Si voleu saber on cau el nostre país exemplar en transicions democràtiques ho podeu consultar aquí
Alex, el guia turístic, m’explicava que un dels herois anònims de la revolució Euromaidan de l’hivern de 2013-2014, un cop acabada la crisi va ser convidat a unir-se al bloc parlamentari per satisfer les peticions de transparència de les masses. El primer dia va entrar amb xancles. Ara, ja posa a Instagram amb un Mercedes-Benz tot i que el seu salari oficial no li ho permet. Però no tot és tan dolent. Els ucraïnesos han sabut treure-li punta a la situació i han creat el primer Museu de la Corrupció del món, a la mansió Mezhyhirya del president fugat Yanukovich, un home que mai va cotitzar ni se li va conéixer cap professió a part de polític. Un palau construït exclusivament amb impostos. Dis que sí, com un tsar!
La mare pàtria Ucraïna, plantada a la vora del riu Dnipro com una estàtua comunista de ciment de 100 metres d’alt, és una dona maltractada. Fer-la triar entre la UE o Rússia segurament no va ser una bona idea i ara en paga les conseqüències. Potser el seu paper futur siga el de punt de trobada de l'est i l'oest. Ser la Suïssa de l'Est, una nació amb prou intel·ligència i importància per mantenir-se neutral i aprofitar la diversitat representada dins del seu territori.
Komentáře