En la setmana de l’odissea blaugrana a l’eliminatòria de Champions, la debacle del PSG haurà desinflat, al menys lleument, l’orgull parisí. Vull imaginar que el carnisser de Pigalle i el taxista de Creteil no oblidaran fàcilment aquell malson.
Curiosament, enmig de l’escarni futbolístic, aquesta mateixa setmana he ensopegat amb dos fets d’actualitat que m’han despertat la francofília endormiscada.
Primerament, Suez Environnement, una empresa centenària amb 80,000 treballadors a nivell mundial i centrada en la gestió del cicle de l’aigua, ha trencat la banca per comprar GE Water, un conglomerat de tecnologies punteres que a GE ja no interessa. Després de 15 anys invertint en aigua General Electric ha preferit preferit centrar-se en l’exploració offshore i transport de combustibles fòssils amb l’adquisició de Baker Hughes. La falta de capital per cobrir aquesta darrera operació l’ha obligat a desprendre’s de negocis menys estratègics com l’aigua. En el 2017 de Trump la conservació del medi ambient i l’empremta global deixa de ser una prioritat, i Wall Street balla al compàs que li marquen a Washington. Suez, la mateixa empresa que al segle XIX va connectar el món en obrir el canal de Suez, ara pren les regnes de l’avenir tecnològic davant la crisi global de recursos. Tot i que no sóc un fan d’aquestes mega-empreses franceses, altament polititzades, centralitzades i oligopolistes, em dóna esperança veure que el futur dels recursos hídrics passa per les seues mans. La majoria d’empreses franceses no destaquen pel rendiment econòmic ni per l’avantguarda tecnològica, aquests solen ser els clichés per Amèrica i Alemanya respectivament, però com el champagne, triomfen amb tradició, savoir-faire, visió a llarg termini i un punt de romanticisme que les fa eternes.
El romanticisme em porta al segon fet. Acabo de veure “L’Odysée” a l’avió. Amb llàgrimes als ulls he decidit agafar el portàtil i capturar les sensacions que m’ha produït aquesta pel.lícula. Més francesa no podia ser: matrimoni liberal i amb adulteri, relacions pare-fill tormentoses, actors amb nassos grans i una Audrey Tautou més madura i sensual. I per sobre de tot, molta mar: ja siga càlida, dòcil i lúdica com inhòspita, enrabiada i gèlida. No deu ser casualitat que molts francesos amb qui he conviscut hagin crescut amb salitre a la pell: a les platges de Nova Caledònia, a les illes de la Bretanya, al port de Saint Raphaël o als complexes d’expatriats d’Abu Dhabi. Una generació viatgera criada amb llibres de Jules Verne,amb còmics de Tintin i Corto Maltese, amb pel.lícules com “Le grand bleu”, i amb documentals del gran Jacques Cousteau amb el seu capell roig i el seu Calypso.
El film descobreix Cousteau, un militar supervivent a la segona Guerra Mundial amb molta personalitat i poca sensibilitat, típic dels homes de l’època. El pare del submarinisme com el coneixem avui. Una ànima lliure amb molta fam aventurera que arrossegà a la seua família a la mar oberta. Un pla de vida impossible que tirà endavant contra tota adversitat, mitjançant decisions improvisades i molta creativitat, com ara aconseguir financiació de les petroleres o de Hollywood per pagar el seu viatge a enlloc. Entretant, fantasies fetes realitat. Projectes esbojarrats de batiscafs, escafandres i càmeres subaquàtiques per immortalitzar balenes blaves, taurons tigre i lleons marins a la Baixa Califòrnia, o a l’Antàrtida, o al cap de Bona Esperança, i que alimentarien l’imaginari de xiquets i grans a terra ferma. Al final dels 80, tot just quan el món pareixia que es tornava més pragmàtic i les seues aventures deixaven de vendre, son fill li descobrí una nova causa per la què lluitar i al servei de la qual posar el seu potencial somiador. El Cousteau dels 90 es converteix en un dels primers militants per la protecció dels ecosistemes oceànics i un motiu d’inspiració per joves ambientalistes de tot el món, com tu i com jo.
Aquesta setmana de França m’han arribat dosis de positivisme, de passió i d’esperança, mostres, com el gol de Sergi Roberto, de que els somnis es poden fer realitat.
Comments