Un lloc pintoresc per trencar-se el colze
La postal inclou el cel blau estival, les muntanyes escarpades, la glacera de Ducan com a escenari de fons, i a la vall el poblet alpí amb el seu llac i els seus barquets de vela.
Un tren cremallera carregat amb bicicletes de “downhill” enfila la cara sud del Weissfluh de forma puntual i civilitzada. Tres dotzenes de bicis de fibra de carboni s’apilen ordenadament al fons del vagó, mentre els seus ginets prenen els espais que les bicis deixen lliures. Ginets i ginetes de totes les edats i formes físiques, des de la xiqueta tropell que va amb son pare dominguero i “fofisano”, fins el rider adolescent, semiprofessional, barbut i tatuat. Ningú no ha oblidat ni els cascs integrals ni les proteccions corporals avui. L’ambient distès entre aquests grupets d’amics em dóna a entendre que dec ser l’únic que ho fa per primera vegada, això de tirar-se amb una bici per una pista d’esquí.
I és que en pujar al remuntador ningú em va preguntar què anava a fer, ningú em va recordar que això és un esport extrem, que a la muntanya se li ha de tindre respecte, que qui no vulga pols que no vaja a l’era. Preguntes les justes. Els suïssos saben que la discreció els beneficia, ja siga als bancs de Ginebra com a les pendents rocoses dels Alps.
Al cim la temperatura cau i un s’apressa a posar-se el paravents i els guants. Hem pujat més de mil metres de desnivell sense suar la primera gota ni pedalar. Ajustem la pressió a les rodes i a les suspensions, abaixem el seient i ja podem arrencar. Matinar per poder començar el descens a les 9 ha valgut la pena. La senda és tota per nosaltres!
Les bicis de muntanya modernes són una passada. Meravelles de la mecànica, de la ciència de materials, de l’ergonomia. L’angle de la forquilla, el gruix dels discs dels frens, la posició de les manetes de frens, el dibuix a les empunyadures. Tot està optimitzat pel millor rendiment al menor pes. Els fabricants han entès que es pot vendre molt més que dues rodes i dos pedals i que hi ha butxaques per a tot, especialment a Suïssa. Amb aquestes joguines sures sobre la pedra solta del camí, absorbeixes l’impacte de les arrels que es creuen a la senda, salves desnivells impossibles tirant el cul enrere. El progrés tecnològic aplicat a l’esport ha fet que una persona en bona condició física puga aventurar-se a llocs abans només reservats pels professionals o si més no pels experts. Avui els iaios amb bicis elèctriques abunden més enllà de la línia arbrada. El tema que queda per resoldre són les castanyes contra la roca dura i cantelluda. No és el mateix quan un professional musculat cau a terra que quan ho faig jo. Primerament un ha de conèixer els seus propis límits. Si els límits no els posa la por els posaran les lleis de la pròpia física. I és que la línia és molt fina entre la concentració màxima amb l’adrenalina a tope i una petita distracció amb cansament acumul.lat. La diferència entre l’un i l’altre és volar per damunt del manillar i aterrar forçosament abans de poder reaccionar.
La veritat és que trencar-se un os al monte és molt típic. A urgències em van dir que tenen pics de feina els caps de setmana assolellats. El dominguero surt a provar les joguines i després passa el que passa! Malgrat la memòria de sis setmanes d’antiinflamatoris, radiologia, fisioteràpia, receptes i mobilitat reduïda a casa i a la feina, quan la muntanya et crida hi has de tornar... un no viu a la falda dels Alps per pulir-se sèries de Netflix!
Les fractures simultànies del dit petit de la mà esquerra i la fissura al fèmur el primer dia de bici després de Davos va generar burles a la feina i un parell de sospirs a casa. Trenta-nou anys sense trencar-me res i de sobte 3 fractures en 6 setmanes?
Les llargues esperes al metge em van aportar la calma per trobar la meua pròpia definició de “Mid-Life Crisis”: trobar-te cara a cara amb el teu límit fent algo que fa vint anys no hauries fet perquè semblava una idea estúpida.
Comments