COFETE

O com viure exposat a pit descobert als embats de l'Atlàntic.

La pista està plagada de socavons i còdols. Sortejar-los ens apropa al precipici i tot plegat et preguntes si realment val la pena seguir endavant, si el cotxe de lloguer resistirà i si algu ens podrà vindre a buscar tenint en compte que no hi ha senyal al mòbil. De sobte, un canvi de rasant i s’obre un paisatge de 360 graus, un abisme vertiginós que converteix el camp visual en un decorat de proporcions bíbliques.

La platja que comença als nostres peus es projecta fins a l’infinit, l’escuma al trencant de l’ona delineada en perspectiva fins fondre’s amb l’horitzó.

L’aire sec ofereix zero resistència a la llum, que viatja des d’un cel índigo intens, còsmic, per impactar amb la roca nua, creant tons capriciosos de marrons i ocres que generen una textura plana, que entra al cristal.lí de l’ull desdibuixant la granularitat de les pedres cantelludes, tot moldejant en una il.lusió òptica els solcs volcànics per on la lava va baixar fa desenes de milers d’anys.

Les pendents de la serra a la platja sembla que hagin estat inalterades per milions d’anys, les onades trencant al mateix punt, el vent bufant en la mateixa direcció, els cactus germinant en cicles inalterables.

Sense depredadors ni depredats, Cofete podria ser el jardí de l’Edén 2.0

L’atracció per un indret tan bonic augmenta per la sensació d’incomunicació i la duresa d’una natura capriciosa incontrolada que va més enllà de l’escala humana. El paisatge de Cofete té poca empremta humana.

Història sota la sorra...

La poca empremta humana queda reduïda a vestigis d’un passat ja llunyà, al segle XIX, quan els terratinents de la península de Jandia van destinar a uns pocs masovers a tractar de cultivar una terra dura i encara salvatge. D’aquells temps ja només queden uns pocs marges de pedra negra i un cementiri a peu de platja, les tombes invisibles sota el “jable”, la fina sorra en argot majorero.

... i sorra sobre la història

En plena postguerra espanyola un tal Winter vingué d’Alemanya i comprà la península sencera. 200 km2 de serra i platja al mig dels quals es construí la Villa Winter, una espècie de torre de luxe que a dia d’avui encara conserva el glamour atemporal dels anys 30. La villa sembla desafiar el pendent de la falda de la muntanya, com si es tractés d’un surfista davallant una onada gegant i vertiginosa. Exclusivitat inaccessible. El misteri envolta les intencions d’aquesta mena de senyor feudal Winter, que arribà a Fuerteventura en una època en què l’illa tenia no més de 3.000 habitants, la majoria analfabets i massa humils per preguntar-se ni explicar-se a què havia vingut aquell home. El temps s’ha engolit aquesta història i no ens queda d’altre que fantasejar sobre nazis, submarins i aeronaus a hèlix. Pero la villa allí segueix, suggerent en el seu silenci.

Al petit oasi de Cofete hi ha una pintoresca fonda pels viatgers on hom troba retalls dels moments en què el llogaret fou notícia.

Fa un parell de dècades hi va embarrancar el American Star, buc de càrrega a la deriva que un dia fou botat per la primera dama dels EUA com el vaixell més luxós del món. Allí el van deixar, embarrancat i en silenci. Durant anys aquell esquelet metàl.lic amplificava el dramatisme d’una platja única, l’últim punt on fer peu fins la costa americana. L’acció incessant del trencant de l’ona va erosionar el vaixell fins no deixar-ne res. Un collage de fotos emmarcades són l’ultim vestigi d’aquella lenta mort, i avui el buc resta dissolt en forma de sals d’òxid pertot l’Atlàntic. Llegint els retalls vaig aprendre que l’ara propietari del local era en la joventut conegut amb l’àlias “El faro de Jandia”. Una estrella de la “lucha canaria”, les seues gestes arribaren tan lluny com Tenerife i Gran Canària. Quan un viu tan apartat de tothom i amb tants pocs recursos, la veritable gesta és poder saltar a l’illa del costat.

La cabra la cabra

En una terra tan remota i assotada pels alisis no és d’estranyar que la dieta tradicional fós parca. Molt poques varietats de gra poden créixer aqui, a l’abric del vent saharaui, i la cabra sembla ser l’únic animal adaptat a aquesta aridesa. Diuen que els pobladors primigenis, suposo que berebers amb habilitat nàutica, les van portar del Marroc. Tenint en compte que la legió espanyola va estar basada a Fuerteventura molt de temps, no seria difícil deduir que la història d’amor amb la cabra de la legió comencés a aquesta illa. Tampoc em costa d’imaginar legionaris amb les costelles marcades corrent muntanya amunt per posar la cabra al perol. Un amor per l’interès certament! 

Fuerte

Un dels millors llocs d’Europa per practicar el surf en totes les seues modalitats, Fuerteventura viu del turisme estranger tot l’any, i podríem dir que ho fa a pesar dels locals i a pesar de la falta d’inversió estatal. Amb les condicions climàtiques tan favorables i amb poques alternatives al continent europeu, una república surfera a Fuerteventura podria ser molt pròspera. En una illa amb un milió de visitants a l’any i només vint mil residents permanents, els majoreros se les enginyen per tindre una de les taxes d’atur més altes d’Espanya i probablement del món (durant la darrera dècada, per sobre del 30% en total i de quasi 45% entre els joves menors de 25 anys). La major part de la iniciativa empresarial la porten estrangers, i la resta els “godos”. Massa iniciativa en una illa sense recursos et pot matar, deuen pensar. Mira què els va passar als de Rapa Nui. No ens estressem. Àfrica entra per la porta del darrere. I entre Cofete i Amèrica només hi ha aigua. Molta.